l’ombra vessada la vàrem crear 4 individus: toni nadal, pep noguerol, felip hernández (aka demaldé) i lluís juncosa. en toni i en pep eren un poc més grans. eren amics, com ho érem (ho som) en felip i jo. supós que ens coneixiem de freqüentar els mateixos llocs i, possiblement, per les mostres de poesia i els actes culturals. crec que jo ja tenia idea de crear qualque revista, per fetitxisme, per vici cap al paper imprès, però també és probable que la iniciativa fos cosa d’en toni. a partir d’aquest nucli de 4, vàrem eixamplar el cercle amb coneguts. políticament érem més aviat filocomunistes, però anàvem per lliure. a les primeres eleccions democràtiques 1977 record haver confeccionat amb en felip una sèrie d’adhesius impressos amb impremtilla amb consignes com l’inconscient col·lectiu al poder o eslògans d’escriptura automàtica. no érem un grup compacte, més aviat, com ja he dit, érem dues parelles d’amics. de fet, quan vàrem presentar la revista a la facultat de filosofia i lletres, en toni nadal i en pep noguerol no hi vàren voler participar. no record els motius. en felip i jo recitàrem poemes que apareixien a l’ov3, de vegades donant l’esquena al públic, escriguent paraules a la pissarra, agafant els fulls amb guants de goma i amb en macià guasp tocant la guitarra mentre intentàvem dominar un ràdio-cassette amb gravacions que no acabaven de funcionar així com estava previst. la intenció de l’ombra vessada era -ni més ni menys- confegir una revista que es digués l’ombra vessada. la intenció de la revista era el moviment. no comptàvem amb cap suport econòmic. els doblers sortien de les nostres minces butxaques, tot i que vàrem tenir certes ajudes com la de jordi gayà que estava a l’institut d’estudis balears i ens va facilitar l’edició en offset del primer número a un preu econòmic. sí ens reuníem, sí planificàvem, però la memòria selectiva tan sols em du ombres d’aquells moments. supós que bevíem, fumàvem i desbarràvem. uns més que els altres. hi havia altres noms possibles per a la revista com el triangle efervescent. record haver elaborat llistes de títols. record que vàrem utilitzar la galeria 4 gats (jo hi feia feina llavors, els horabaixes) per fer l’estesa de fulls d’un dels números. record també operacions semblants a ca meva. record espraiar amb pintura platejada els 100 o 200 exemplars que deviem fer, per tapar el logo que la impremta bohigas ens va afegir al cantó d’un full. si no vaig equivocat gran part del manipulat dels números (grapar, posar lloms de cinta adhesiva al primer número, encarpetar als números 2 i 3) es feien a casa meva. la serigrafia del número 3 la férem amb tomeu cabot al taller llunàtic. la del número 2 a cala rajada amb la gent de torre esbucada, per amistat amb miquel flaquer. vàrem dur exemplars a embat, es cantó, quatre ulls, llibres mallorca… supós que també a cavall verd, tot i que no ho record. vàrem vendre poc a les botigues, el problema de les autoedicions era i continua essent la distribució i la poca atenció dels llibreters. també veniem directament i en regalàvem. [el número 1. els escrits no van signats. ho vàrem decidir així. ens importava que es llegís el text, no l’autoria. surten els noms dels col·laboradors a la segona plana. l’adreça que hi figura era la d’en felip. damià alou és un amic d’en felip i meu. damià borràs era amic meu i menorquí. pere formigó i agustí baró són la mateixa persona, conegut nostre també, així com na carme planells. roberto mosquera i xesc sastre eren amics d’en toni i en pep. La il·lustració que acompanya els noms fou un caprici de toni nadal. els dibuixos són quasi tots meus. els que acompanyen sacudidas que recogen…, la pajarería nocturna… i els dos a plana sencera són d’en felip. els que acompanyen l’infant escriu… i INSTANTS D’UNA EXISTÈNCIA són de n’agustí baró. hi ha una pàgina facsímil d’uns apunts mecanografiats, probablement collita d’en toni.] [el número 2. a part dels quatre fundadors repeteix en damià borràs (crec que no havia cabut un dels poemes que havia enviat pel primer numero) i s’afegeixen joan coves i pere aguiló, provinents d’en toni i en pep. la intro crec que és d’en pep noguerol. ens havíem d’alternar per fer-la, crec que torna a ser una idea d’en toni nadal. en aquesta ocasió els textos van signats amb les inicials dels autors. els noms de la carpeta estan impressos manualment amb impremtilla. el mes de maria també és d’en toni. la composició i la distribució de les imatges i els textos la fèiem entre tots, tot i que jo era qui realitzava el muntatge final per a la impremta. en felip fa els dibuixos de 56, SERVEI PERMANENT, EL SERVENT ES DISSOL EN SELZ (I), DARRERA MANICURA…, i el de la part superior de EOLUS PENSIONISTA. la resta són dibuixos meus. jo no faig il·lustració. els dibuixos poden ressonar amb els textos que els acompanyen de la mateixa manera que una càpsula groga d’omeprazol il·luminada pel primer sol ressona en el moviment de la coa de la moixa que encalça una vironera. molts d’exemplars d’aquest número estan estampats a la coberta posterior amb rodes de neumàtics, conseqüència d’una performance involuntària (o un acte fallit) quan enfilava amb la bicicleta la costa del carrer conquistador de ciutat.] [el número 3. s’afegeixen en toni mas i en carles l. clapés, amics de toni i pep, i en rafel joan i en miquel rosselló que acabàvem de conèixer en felip i jo. en pep noguerol fou qui ens facilità el contacte. en rafel i en miquel, una altra parella d’amics, amb arrels felanitxeres, vàren ser un gran descobriment i una connexió estimulant ja que escapaven d’un bon tros del comú, eren més aguts i més excèntrics. en miquel rosselló moria poc temps després. a la presentació de l’ombra vessada ja al·ludida, ells vàren presentar el full brillo. la presentació va consistir en una acció en la qual rafel era embolicat de cap a peus en paper albal per en miquel mentre sonaven les interferències d’una ràdio dels anys 40 a la qual tenien un especial apreci (record haver assitit a una intensa sessió d’interferències a can rafel). no estic segur, però em pens que les dones de la ràdio d’en rafel es varen exposar als passadissos de la facultat -com també es penjaven els poemes dels participants- a la mostra de poesia. La intro del número pertany a toni nadal. rafel dibuixa a les pàgines LES VACACIONS DEL REI, LA PROFESSORA, És a l’hora dels siulos… (dibuix inferior), 3 Epigrames, DIUMENGE/DIUMENGE i les dues planes senceres de les dones de la ràdio (que després publicàrem en serigrafia, a color i amb el títol d’enrampades a les edicions 10.000 humans). els altres dibuixos són meus. la pàgina de l’epigrama FLAUBERT és la que rep manualment l’espraiada platejada. la impremta va fer unes fotocòpies deficients, ja que es marcaven les línies de muntatge.] fou el darrer número. possiblement n’hi havia d’altres en preparació. crec que durant tot el recorregut temporal dels tres números continuarem essent més dos grups diferenciats (toni/pep, felip/lluís) que un col·lectiu. qualque cosa no acabava de funcionar però tampoc anava malament. estaria bé tornar a pensar les raons per les quals en toni i en pep no participaren a la presentació del número 3. això dit, la sensació -més que el record- és d’una època especialment complicada i indecisa. en el meu cas: independització conflictiva de la família, naufragis sentimentals, intoxicacions físiques i desordre mental. no és això l’adolescència? l’època: la cultura de resistència anti-franquista mantenia les seves innèrcies però es veia assetjada per noves opcions. en el meu cas, vaig afinant certs posicionaments socials més bé reaccionaris: reaccion contra allò que no vull -coses que no vull fer, projectes que no vull recolzar, persones que no vull tractar, convencions en les quals no vull participar- més aviat que defens altra via a  les existents. per afinar encara més, la via simplement es construeix. es defineix en els actes. i es construeix a partir de milers de decisions concretes i algunes opcions de caire més general: relectura personal de les avantguardes; qüestionament del mercat artístic i editorial; participació en una escena més transversal, més rock’n’roll; afinitat amb la baixa cultura; assumpció de la droga i la malaltia com a les noves religions; acceptació de la follia com una presència (o un risc) a l’aguait; anti-humanisme. la possibilitat d’oferir des de l’estètica (o més bé des del seu qüestionament però amb les seves eines) una alternativa vital als discursos ortodoxes, als discursos polítics ortodoxes consistents bàsicament en professionalitzar-se i definir-se: fer-se militant d’una gran causa, fer-se capellà, fer-se professor.